UN COLOR PORTA A L'ALTRE

 




En ella he querido mostrar, además de una retrospectiva de mi pintura, mis cuadros más recientes (RETROBADA) y el paralelismo que existe entre mi obra y mi enfermedad, el Párkinson.

Podréis contemplar algunos de mis primeros cuadros, muestras de algunas exposiciones, textos esctitos entonces y fotografías de cuadros emblemáticos que no están expuestos. 

Encontraréis la relación entre mi Párkinson y mi pintura en la La línea de vida y en el vídeo de la primera parte del documental de AMMA el Artículo 1. de Sergio Piera, en el que tuvimos la suerte de participar Adolfo y yo.

Quiero agradecer a Ismael Lozano sus consejos, su apoyo incansable y su ilusión con este proyecto; a Neus Pàmies su interés y su apuesta por esta exposición; a Sergio Piera que nos facilitara la primera parte de su excelente documental; y a Eloísa Valero que me animara a pintar y me alentara a seguir.

Espero que os guste



Fotografías de los cuadros

La mayoría de las fotografías que figuran en el blog son obra de Cristina Canadell

Las más recientes, están hechas por Marta Abad Balañá

Punt de llibre 2018. Tarragona


Presentación de Marta Balañá
Ana Pachecho

De vegades, ha d'ocórrer un tsunami perquè el rumb de la nostra vida canvïi per complet i ens porti per camins plens de llum i noves oportunitats. 
Això és el que li va passar a la Marta. Imagineu-vos una dona que l'any 92, en plena voràgine de les Olimpiades, i després de néixer el seu tercer fill, i de tenir una vida molt estable, apareixen els primer símptomes d'una malaltia que tardaria messos en ser diagnosticada. I es troba, de la nit al dia, amb que la seva vida canviaria rotindament. El Parkinson és el seu tsunami personal. Això la fa deixar el seu treball de professora i replantejar-se tot de nou. I, després d'un període de dol, decideix dedicar-se a la seva passió mig abandonada fins ara, que era la pintura.
És impossible no parlar de  les dones, sense parlar de lluita. L’ 2010, va patir un greu accident de cotxe, quan conduïa sola i segurament pels efectes de la medicació,  que la va fer estar mesos amb hospitalització domiciliaria . Però la Marta és una  dona forta  i el  seu estendard és el seu somriure. Las Marta és valenta i lluitadora i va saber trobar la força en les persones que l'envolten, especialment el seu marit, L’Adolfo, i els seus fills Carles, Lluis i Pepe,  i ha sabut encomanar la seva sensibilitat i aquesta bona vibració  que sent cap a la vida. La Marta és un ésser  especial. És una dona que ha  sabut fer de cada batalla el seu propòsit per continuar, tot i els remolins de terra que la feien caure a terra i que fins i tot així es parava sostinguda en el seu propi coratge per seguir donant-li batalla al destí. La Marta va demostrar veure la llum quan tot semblava estar a les fosques.
La pintura ha estat la seva medicina, juntament amb la família i els bons amics.. Al conèixer la Marta,  vaig comprendre que cada un mira el món d'una manera diferent, depenent del seu "marc de referència". I que per poder veure la vida com un quadre de Monet, hem de fer un esforç per treure fora els grisos i els negres i convertir-los en colors pastel.  Els seus quadres reflexen a través dels colors com ella veu la vida. I la vida és de colors suaus. Ha fet exposicions a Catalunya i a l’Estat Espanyol. I ha estat premiada en diferents certàmens i concursos de pintura . A la Marta li agrada pintar al seu estudi amb la música d’Antonio Flores. Hi ha una cançó seva que es diu el coraje de vivir i que diu:  La vida no es un trozo de papel , Es la pena y la alegría,  Un camino por hacer .
M’agradaria acabar amb un poema escrit per la pròpia Marta que diu:
Atada a la realidad de la vida veo pasar el tiempo.
Mi refugio, el amarillo, azul, rojo y blanco
fluyen constantemente por mi cabeza.
Cuando cesan, cuando no fluyen,
me ahogo en ellos.                
Se ve que no saben salir.

Gracies, Marta, per fer-nos veure que la vida és un quadre en blanc que val la pena pintar-lo cada dia de mil colors.








Discurs d'agraïment. Marta Balañá

Gràcies a l’Ajuntament de Tarragona per la distinció que avui hem feu. Em fa molta il·lusió.
Encara que pateixo el meu Parkinson des de fa 26 anys, he tingut molta sort perquè he trobat el suport de moltes persones que m’estimen.
Era molt jove quan em van diagnosticar. La meva avia deia que aquesta malaltia l’havia de patir ella. Va ser molt difícil d’acceptar.
El Parkinson m’ha dificultat la vida des de el punt de vista físic i emocional. A l’inici del tractament vaig sentir una gran millora.
Abans de l’operació, tot era molt dur. Tenia moments en els que no em podia moure i d’altres amb moviments involuntaris exagerats.
I ara, el Parkinson em limita, em provoca una sensació de malestar i em dificulta expressar-me amb paraules. Sort de la pintura.
Pintar em va omplir la vida. La pintura m’ha ajudat a conviure amb tot aquest procés.
M’agradaria aprofitar aquest dia per donar les gràcies a totes aquelles persones que esteu al meu costat, sense les quals la meva vida hauria estat molt més difícil. He rebut molt de tots vosaltres:
Tots els meus amics.
El Dr Marés i els neuròlegs del Clínic.
La meva mare i els meus germans, el Lluís i la Susana.
Els meus fills Carlos, Luis i Pepe, als que vaig voler amagar la meva malaltia i en els que ara trobo un gran suport.
L’Adolfo, el meu home i amic, que m’ha acompanyat sempre i fa que tot em sigui molt més fàcil.
Malgrat tot, puc dir que soc feliç.

Tarragona, 14 de març de 2018